«La pluja cau...»
Tai Salvadó Fontserè



LA PLUJA CAU...
TAI SALVADÓ FONTSERÈ (12 ANYS)

Quan et sentis cridat
pels corns de caça,
ja per sempre seràs
del fosc reialme. *


La pluja cau sobre la rosa solitària del jardí,
mentre la foscor de la nit s'emporta tots els colors
i queda un món negre,
solament il·luminat per les estrelles.

Les ones ressonen en xocar contra les roques,
una barca al mig d'una tempesta,
va a la deriva amb absoluta solitud,

Els pètals de les flors dels prats,
ballen per l'aire,
emportats pel vent,
mentre el cel es tenyeix de robins.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Cançó del triomf de la nit».
Cançons de la roda del temps. EL CAMINANT I EL MUR


«Temps de silencis»
Núria Niubó i Cabau



TEMPS DE SILENCIS
NÙRIA NIUBÓ I CABAU

I els qui seuen en el silenci i són ells el silenci, *
rauen pacients en l’espera de l’equilibri del temps.
Llargues estores de blat, de sorra, de terra humida,
d’onades de blau verdós coronades de puresa,
els respecten, doncs són ells i la seva essència
qui ens han de retornar als orígens de pau i ordre.
El seu silenci regnarà en esperits nobles i serens
per un temps sense mesura ni obstacles.
La veu renaixerà en la plenitud del seny,
i el seu discurs serà el nostre.

Arreu del món descobrirem amb amor
que la veritat i la justícia són lleugeres com el silenci.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Delta del Nil».
FRAGMENTS, VERSOTS. INTENCIONS. MATISOS


«Mens agitat molem»
Elena Bonals Barberà



MENS AGITAT MOLEM
ELENA BONALS BARBERÀ

Cisternes seques esdevenen cims *
com molts de llibres omplen els prestatges,
i les roselles fan vermell el camp.
El nostre cap pot moure les muntanyes.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Inici de càntic en el temple».
LES CANÇONS D’ARIADNA


«Etèria ombra viatgera»
Encarna Romero



ETÈRIA OMBRA VIATGERA
ENCARNA ROMERO

No estimo res més, excepte l'ombra viatgera d'un núvol *
On vas amb tanta pressa eteri núvol viatger?
Segueixo, mirant al cel, la teva lleugera ombra.
Em perdo en els teus suaus tons de grisos.
Porta'm on sigui que t'empenyi el vent.
Potser a un lloc molt lluny d'aquí,
on jo pugui somiar tranquil·la.
Junts ballarem la dansa dels bojos.
Sobrevolarem terres llunyanes i mars profunds.
Tu, només mostra'm el camí que he de seguir.
Seguiré com un humil gos obedient
aquesta gegantina ombra que és mapa,
és esperança, és frescor, és direcció.
Sigues tu la brúixola de la meva vida sense rumb.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «II».
CEMENTIRI DE SINERA


«Retroversió»
Pilar Campmany i Piqué



RETROVERSIÓ
(Oració en la teva mort)
PILAR CAMPMANY I PIQUÉ

Quan roures enyorosos *
m’entelen els ulls i els sentiments
amb missatge de melangia,
quan desdibuixen els verds marins
per tant com et trobo a faltar,
inverteixo el pas del temps
i et retrobo a poc a poc…
Tanco les parpelles amb força,
bec a glops el regal de la memòria,
i t’abraço molt fort amb el pensament;
cap ganivet no gosa esquinçar-me
un record tan potent.
Arrecerada en remembrances,
se m’encalma el dolor de l’absència
i el cor em troba la pau perduda;
la llàgrima que em xisclava dins el pit
resta callada… sense cap crit.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Oració en la teva mort».
LES HORES


«Detalls morals»
Roser Fernández Zúñiga



DETALLS MORALS
ROSER FERNÁNDEZ ZÚÑIGA

     Estic trasbalsat. Clàudia ha descobert el meu secret, s’ha apoderat del meu quadern de memòries i ha promogut un escàndol.* Confesso. Fill de notari i de mare religiosa, esperaven que fos un esglaó més de la saga familiar: advocat i després notari. N’era més segur i ben vist treballar a la notaria, però jo havia nascut escriptor com d’altres neixen rossos o bruns. N’era un genuí fill català que no podia engendrar cap mena de fruits foranes quan les lleis en prohibien l’ús. Vaig ser el cor del país amb paraules que em cremaven a la gola en El cementiri de Sinera. Vaig cridar tota la rauxa d’un amor destructor a Fedra, vaig ser rebel enfrontant-me a les lleis i la moral establerta en Antígona. I vaig somniar amb un futur en pau, llibertat i respecte amb Espanya. El temps dirà si es farà realitat. Però mai podia imaginar-me, tímid com sóc, que em guanyaria el cor dels meus germans, que seria la veu de la nostra terra aspra, bruna, a vegades covarda pàtria.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. MIRATGE A CITEREA. FRAGMENTS MORALS.


«Direm la veritat»
M. Pilar Navarro Morte



                                        DIREM LA VERITAT
                                        M. PILAR NAVARRO MORTE

                                        Direm la veritat, sense repòs, *
                                        que no podem defallir en el camí;
                                        són molts els noms anònims, silenciats,
                                        noms que no volem oblidar.
                                        Direm la veritat, sense por,
                                        perquè la por ens fa esclaus
                                        i no serem, no podrem ser,
                                        si no som lliures.
                                        Direm la veritat sense resignar-nos
                                        a tancar els ulls per somniar,
                                        que és amb els ulls oberts
                                        quan es somnien impossibles.
                                        Direm la veritat mentre avancem
                                        pel camí de l’esperança
                                        cap a la casa de la llibertat
                                        de la justícia i de la igualtat.
                                        Direm la veritat i arribarem
                                        al silenci de les paraules,
                                        que han de ser els nostres actes
                                        que parlin de nosaltres.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «XXV».
LA PELL DE BRAU


«Miratge»
Mercè Bagaria




                                     MIRATGE
                                     MERCÈ BAGARIA

                                     Oblido dolçament les ones i les hores, *
                                     el temps que em vaig bressolar al teu mar,
                                     entre llençols d’escuma, ajaçada,
                                     somniant amb coixí de sal.
                                     L’ham em clavares a la ganya.
                                     El miratge es dissipà.
                                     L’aigua perdé transparència
                                     mentre hi vessava la sang
                                     d’aquesta ferida absurda,
                                     perquè tu no em volies cap mal;
                                     la culpa és de la vida avorrida
                                     que ens impel·leix a jugar.
                                     Sense lluna, la nit és més fosca,
                                     la solitud es fa immensa,
                                     l’espera, una tortura incessant.
                                     En suspens, deixaré la memòria,
                                     ja despuntarà el sol demà.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Perquè l’entonis amb compassiu amor».
LES HORES


«Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos»
Glòria Forasté i Giravent



DURANT EL LLARG ESTIU HEM VIST CREMAR MOLTS BOSCOS
GLÒRIA FORASTÉ I GIRAVENT

Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos *
un desordre regnant en l’imperi dels dies
i un desori de vòmit i de sang i de por.
Deixondeixen vessants de malignes pregàries
mentre s’esfilagarsa el credo dels creients.
Tempestes d’avarícia s’emporten dons i déus,
neix la desconfiança, s’imposa la sequera
i sembla que ara mani un camp erm de carícies.
Prò, si la terra és fèrtil, germina la llavor.
Cal sembrar l’esperança si hi ha dos que s’estimen.
Alcem els braços i aixequem el cap.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Possible introducció a un epitalami».
PER A LA BONA GENT


«Secrets»
Edgar Cotes i Argelich



SECRETS
EDGAR COTES I ARGELICH (15 ANYS)

     L'aigua, la terra, l'aire, el foc són seus, si s'arrisca d'un cop a ser qui és.* Però no s’arriscà, qui sap si per covardia o per indiferència. Fins aleshores, la gent havia atribuït el fet de tenir les orelles punxegudes i la seva pell blanca a un capritx genètic. Ningú no s’havia adonat que era diferent de la resta. I va viure en pau entre els humans. Fins que fou descobert. Passà d’improvís, utilitzant la seva màgia accidentalment. Intentà fugir, malgrat que fou caçat tan ràpidament com un conill. Va ser escrutat milers de vegades en laboratoris, talment com un conillet d’Índies. Inútil. Només hi havia una única explicació: havia de ser un elf. Res més podia justificar-ho. Si era així, ell era un secret per a la humanitat. I, si es descobrís, hauria significat el caos. Per aquest motiu, fou tancat en la presó més fosca, al lloc més recòndit del planeta on ningú no pogués trobar-lo. Mai més. Tot i així, no estava sol. L’acompanyaven un vampir, un gegant i un centaure.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Indesinenter».
LES CANÇONS D’ARIADNA


«El mar i la terra»
Àlex Biosca Farrés



EL MAR I LA TERRA
ÀLEX BIOSCA FARRÉS (12 ANYS)

No convé que diguem el nom *

Tan misteriós, tan lliure és el mar
que amaga un somriure d'infant daurat.
I les ones que xoquen
contra la terra estimada
formant escuma més bella, més tendra
que desapareixen del no res.
I la terra preciosa sent assetjada
en aquell instant.
Però la nostra terra no es pot comprar
ni amb tot l'or,
perquè no perdrem la nostra llengua
MAI!
I lluitarem fins a la mort sense por,
amb totes les nostres forces.
lluitar units per un objectiu comú
deixant el passat i pensant en el futur
deixant de banda els prejudicis
perquè units, som...
invencibles!

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «XXXVIII».
LA PELL DE BRAU


«Ara que sóc de sal i em bressola el vent...»
Toni Arencón i Arias



ARA QUE SÓC DE SAL I EM BRESSOLA EL VENT...
TONI ARENCÓN I ARIAS

—Moríem en tu o has mort amb nosaltres?
Ets aquí també, ja cançó acabada?
Si per tu sentim com el toc s’enlaira,
Que fosc han sonat les fosques campanes. *

Ara que sóc de sal i em bressola el vent
estiraré les cames al bell mig del pendent,
escriuré sobre la terra i els sentiments
i descriuré els silencis de la nostra gent.

Ara que sóc de sol, espigaré el meu cos
judicant goigs de marbres i d’emoció;
peroraré polzades d’amor i de passió
i floriré en flors blaves i fruits del bosc.

Ara que sóc de vent i sóc immensitat,
et cantaré havaneres d’escuma sota el cel,
[ amb pluja d’interior i arrels de marivent ]

Ara que sóc de tu i sóc eternitat
gaudiré als capvespres dels teus besos de mel
i tintaré d’atzurs l’arc breu del nostre mar.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «XXII».
FINAL DEL LABERINT


«Cabells al vent»
Rosa Maria Marquès Llorenç



CABELLS AL VENT
ROSA MARIA MARQUÈS LLORENÇ

Nosaltres, escoltem
les veus del vent
per l’alta mar d’espigues *

i contemplem el cel,
veiem els teus cabells
volant al seu compàs,
fines cintes de seda.

Papallones de blau
vesteixen vels
formant un bell camí
en l’univers.

La lluna els il·lumina,
brillant intensament
i d’ells vessen guspires.
Rebroten vida
com els estels
al firmament.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Inici de càntic en el temple».
LES CANÇONS D’ARIADNA


«A les palpentes»
M. Rosa G. Zellweger



A LES PALPENTES
M. ROSA G. ZELLWEGER

Desperta, és un nou dia, *
tornen a cridar paraules al vent.
Apleguen voluntats a trenc de l’alba,
amaren benvingudes lluny del desert.

Desperta, és un nou dia,
oblida’t dels silencis de la nit.
Escapa de l’enyor del desencís,
navega entre els reialmes de la vida.

Desperta, és un nou dia,
un dia verge, tot per trobar,
repòs vençut, ànima promesa
i velles cançons de llibertat.

Desperta, és un nou dia.
Sobre l’estança despullada
escriuràs els versos finals
del laberint. La por s’amaga.

Desperta, és un nou dia.
Amic, desperta.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Cançó d’albada».
Cançons de la roda del temps. EL CAMINANT I EL MUR


«L'estelada al balcó»
M. Montserrat Medalla



                                             L’ESTELADA AL BALCÓ
                                             M. MONTSERRAT MEDALLA

                                             Ens alcem tots dos
                                             en encesa espera,
                                             el meu poble i jo. *


                                             El blau a dalt i de mar envoltada
                                             Senyora d'un estel, senyera hissada
                                             Parla silent, sorgeix d'una glicina
                                             Rebel i altiva, serena o flamejant
                                             Indici subversiu, volguda o menyspreada,
                                             Ufana al vent, implora llibertat!

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «El meu poble i jo».
LES CANÇONS D’ARIADNA


«La pluja, demà, despertarà els xiprers»
Anna Gassull Julià



LA PLUJA, DEMÀ, DESPERTARÀ ELS XIPRERS
ANNA GASSULL JULIÀ

Verola el raïm, i ara de cop l’estesa
lentitud de l’estiu, s’aixeca al davant, *

entre els somnis turmentats
del plany de repòs i del refugi fosc
i dels secrets obsessius
de cada dimarts fracassat.
No t'he proporcionat enigmes suficients,
però sí caminants que, cada capvespre,
encenen noves fogueres d'il•lusions.
No t'he proporcionat les claus del misteri,
però tens a l'abast l'aigua i la terra.
I alguna ombra, també,
sotmesa a la tensió daurada del cel
incomprensible
suportant l’abisme de les veus que s’espiguen.

És una invitació a quedar-te en la meva alcova.
La pluja, demà, despertarà els xiprers.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «XXXVII».
LA PELL DE BRAU


«D'un futur ple de llum»
Ferran d'Armengol



D’UN FUTUR PLE DE LLUM
FERRAN D’ARMENGOL

     Baixats amb mancament tots els graons,* per hostes maldestres que juguen a bescanviar-nos l’oratge de la llar, restem empesos a caduques lleres on els bells mots fineixen sense alè.

     Mers figurants amb l’etern cant de promeses negligibles, són menats per un únic afany; que els ulls del demà ignorin les certeses viscudes ahir, i que en els onírics anhels de l’omissió, es perdi la petja irreconeixible del passat, per fondre’ns amb la parca, i els paranys descuidats de l’oblit.

     Mirant l’avenir, hem viscut fins el desmai la raó dels pares, deixar-se acorar sense brega ens farà perdre l’orgull d’unes arrels nuades pels sentiments. Cal oposar-se al silenci requerit a les aules ara, quan el sender ens mostra com retornar al cim, a la matriu.

     En reprendre el nostre camí adult, blasmarem l’absurda basarda que ens distorsiona el seny, i arribats al destí, jutjarem sense mancaments tots els esforços, i enfilant-nos en els darrers graons d’un futur ple de llum, cantarem als qui ja no hi són.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Sentit a la manera d’Espriu».
El Minotaure i Teseu. EL CAMINANT I EL MUR


«Sota la closa eternitat del cel»
Pere Fornells i Miquel



SOTA LA CLOSA ETERNITAT DEL CEL
PERE FORNELLS I MIQUEL

Sota la closa eternitat del cel *
el fred de l’estiu o la calda de l’hivern
també m’esguarden. Matins allitats,
i petons ocults als descampats
d’ànimes solitàries
i el rebost de l’amor en conreus de secà
sense disbauxa, sense pecat,
tija roja de sang clara avergonyida,
desesperada, bruta, esmapodrida
creix igualment, car l’han llaurat.
Esperança o mala herba,
ni ella ho sap.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «I».
LA PELL DE BRAU


«M'agrada el meu país»
Tarikú Salvadó Fontserè



M’AGRADA EL MEU PAÍS
TARIKÚ SALVADÓ FONTSERÈ (10 ANYS)

Ara us diré, amb paraules ben clares: *
m’agrada el meu país.
Té un paisatge molt bonic
i és molt humil.
Tard o d’hora serà independent.
Té una llengua molt rica,
que és el català, el meu tresor,
que és el català, la meva llibertat.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «De tan senzill, no t’agradarà».
El Minotaure i Teseu. EL CAMINANT I EL MUR


«La meva llengua»
Amadeu Lleopart i Costa



LA MEVA LLENGUA
AMADEU LLEOPART I COSTA

Quina petita pàtria, *
la meva llengua!
Ras i curt.
Però amb un xic d’esforç
ho arribaràs a entendre (se’n diu
voluntat). La vols, la voleu,
trinxada, reduïda, negada, abolida.
El medi nutritiu que em va alletar
i que dia a dia em permet pensar
i dir. Hi pertanyo, a la llengua.
La petita pàtria. Et parlo:
aleshores sóc. Senzillament, una frase
només d’aquest teixit enorme.
El vols, el voleu, desfet, el teixit,
pretèrit, inexistent.
La teva mirada té guspires de llum
a les pupil•les: sé que arribaràs
a entendre-ho (se’n diu humanitat).

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «II».
CEMENTIRI DE SINERA


«Proclamar superbament»
Antònia Torrelles i Forcada



PROCLAMAR SUPERBAMENT
ANTÒNIA TORRELLES I FORCADA

...he mirat aquesta terra. *
Diré el teu nom de terra ufana, ungida
amb brots d’olor.
Diré el teu nom amb mots de cada dia,
que encenen foc.
Diré el teu nom amb cants de mar antiga,
camins d’enyor.
Diré el teu nom, un crit de gosadia,
arrel, bressol!
Diré el teu nom, ben alt, cristall, ferida
de trencs d’amor.

Vull aspirar les ràfegues –blat, vinya–,
que aroma, el sol.
Vull somniar-te palma, ben bastida
de gent d’honor.
PÀTRIA, sempre siguis beneïda!
Diguem-ho tots!

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «XXIV».
LLIBRE DE SINERA


«Endins de la nit»
Pere Fornells i Miquel



ENDINS DE LA NIT
PERE FORNELLS I MIQUEL

     Si corres sempre endins de la nit del teu odi * corre-hi sem-pre esmaperdut, corre-hi sempre malgirbat, corre-hi sempre en usdefruit. Que tota nit no és altra cosa que l’avantsala d’un matí, que tot endins no és altra cosa que l’albada d’un fugir, que tot odi no és altra cosa que la fugida d’un destí. Que si corres més enllà de la dissetena muntanya tan sols hi trobaràs la divuitena. Que a l’hort del pati dels avis hi ha una piscina que lloga el nét als estius per poder comprar cogombres en supermercats d’homes de lluny. I al racó d’enmig de l’odi potser hi ha encara un xic de sol si mires prou profund, o si mires prou lluny, o si el busques com si res a l’amagatall de pell sota el cobert, allà on plou, allà dins de la nit i del teu odi.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «V».
LA PELL DE BRAU


«En el silenci de la tarda»
Empar Sáez



                                          EN EL SILENCI DE LA TARDA
                                          EMPAR SÁEZ

                                          En el silenci de la tarda i el seu pas *
                                          s’adorm l’instant en el trànsit fugaç de l’ombra,
                                          en la llum que els ocells dispersen amb el seu cant.
                                          Hem heretat, però, la nit sense paraules,
                                          la pàgina buida del temps, les hores aspres,
                                          la set del pedregam.

                                          Hem vist com les aus volen sobre el mateix pany de mar,
                                          fan cercles sobre la mateixa roca malva
                                          i no van més enllà de l’aire buit d’enlloc.
                                          Fa dies que no plou.
                                          La pluja antiga resta en un minso bassal d’aigua
                                          on s’abeuren els ocells;
                                          un home vell s’ajup, en qualsevol carrer
                                          on la blava nit s’enfosca,
                                          i beu talment del mateix toll d’aigua.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «XXXV».
LLIBRE DE SINERA


«Comiat»
E. Viladoms



COMIAT
E. VILADOMS

     I jo vaig cloure els ulls i els mirava un a un, ja en la pau, els meus morts.* Entre calaixeres empolsinades, fotografies esgrogueïdes i objectes altre temps cobejats, ara a punt per la deixalleria, els vaig trobar. Al balancí, l’àvia pesant figues; rere les ulleres, el pare llegint un diari sense data; voltat de correu sense obrir i ecografies d’un fetge desfet per l’alcohol i altres verins, el germà. Mentre jo esquinçava papers, embalava cristalleries i vaixelles, apilava mobles i els ignorava, ells em feien companyia. Complicitat i tendresa, por i respecte, amor i ràbia, quin beuratge! Em cremava l’estómac, em batien les temples.

     El dring del timbre precedí els nois de la mudança que començaren a carregar el camió.

     Vaig romandre en el casalot buit, així, mirant-los amb els ulls clucs, intentant comprendre les seves vides, admetent l’evidència de les seves morts. Me’n vaig acomiadar amb dues voltes de clau al pany i una llàgrima galta avall.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «IV».
LLIBRE DE SINERA


«Desertor»
Violant Barquet i Colomé



DESERTOR
VIOLANT BARQUET I COLOMÉ

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra *

     Nano, d’aquesta nit no passa, vaig dir-me. ¿Coneixeu el Montsant? ¡Que n’és, de feréstec i hostil! Tot cingles i rocam. I vessants esqueixats. Vaig trescar fins a les muntanyes de Prades. D’elles no en sabia sortir, ans caminava en cercle, esverat. M’hauria engolit un barranc si no hagués estat pel xerric d’un carro. El bon home deixà el seu camí, i em guià fins a Rojals; mai ho oblidaré. ¡Quina joia, quan des del turó albiro la plana i el mar! Al poble, el pare cavava l’hort amb aquella parsimònia. Dempeus al tros, em clissa amb tristesa, sense dir res, i m’ofereix uns tomàquets. Pare, ¡si sóc jo, el vostre fill! Que no em reconeixeu!, li crido esgarrifat. Ell arranca a plorar i em du cap a casa. Muts i a la gàbia. Jo, l’únic? I ca! Set, n’hi havia! ¡Set, en un poble tan petit! Ah, tenia disset anys, i encara anava rere les sargantanes. Disset anys, i mai havia mort ni una perdiueta... ¡Quin infern, l’Ebre!

En memòria del senyor Ricardo, de Nulles, un petit poble
de l’Alt Camp, que em va explicar emocionat aquesta història,
amb un sentiment franc i viu.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Assaig de càntic en el temple».
El Minotaure i Teseu. EL CAMINANT I EL MUR



«Pobres diables»
Edgar Cotes i Argelich



POBRES DIABLES
EDGAR COTES I ARGELICH (15 ANYS)

Salvàvem els mots de la nostra llengua, el meu poble i jo. (1)
Els diables ignorants se’ls volien emportar.
Els amos de les paraules lluitaren contra les tenebres.
Llum contra foscor. Però els diables eren forts.
Vivaces aus de rapinya els ajudaren en la seva empresa.
La batalla va ser àrdua i sagnant. I els dimonis van vèncer.
I els amos van alçar el vol. I van anar lluny, molt lluny.
I els mots es van mantenir invisibles entre la foscor.

Com és llarg d'esperar un alçament de llum en la tenebra! (2)
Però arribà, la llum aconseguí renéixer d’entre les cendres.
Malgrat tot, aquesta amb el pas del temps s’ha anat atenuant.
I ara, els dimonis tornen i volen apoderar-se dels mots.
Dividir les nostres paraules és la seva nova estratègia.
No ho aconseguiran. Els amos de les paraules ens mantindrem units.
I, si no, haurem d’alçar el vol. I anirem lluny, molt lluny.
I salvarem els mots de la nostra llengua. I del nostre poble. I jo.

o0O0o

(1) (Cita): Salvador Espriu. «El meu poble i jo».
LES CANÇONS D’ARIADNA
(2) (Cita): Salvador Espriu. «Inici de càntic en el temple».
LES CANÇONS D’ARIADNA


«Camins»
Pep Estany Ferrer



CAMINS
PEP ESTANY FERRER

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge pàtria... *


Pels camins de pols d’aquest país
ressona el clam d’un llarg silenci
i la trista por d’una molt vella llibertat.

No creiem en tambors ni banderes
però estem sotmesos als forans
ens han negat la pàtria, la veu i la senyera.

Foscos camins de por i d’engany
ens han teixit al nostre poble,
traït, pobre i avergonyit,
buit de dignitat i atemorit.

Companys i amics, jo no puc més,
arriba l’hora d’una nova llibertat,
la d’abans, la d’ara, la de sempre,
no pot esperar més temps la rebel•lió.

En aquests camins és hora de trobar-hi l’esperança,
i lliures, sense pors, retrobar novament la llibertat,
brandarem una nova senyera enmig d’un blau cel
i d’una fèrtil terra, nova pàtria de tots els catalans.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Assaig de càntic en el temple».
El Minotaure i Teseu. EL CAMINANT I EL MUR


«Esdevenir»
Mercè Gambús



ESDEVENIR
MERCÈ GAMBÚS

Vinc a la nua sequedat de la terra.
Sóc ja silenci aprofundit. *

Tot queda enrere dins un laberint opac.
No hi ha frisança quan la terra
té gust a eternitat,
hi entrem amb els peus nus
empolsegats pel temps
i l’eco de la boira ressona a contracor.
S’estavellen a dentegades,
les mates resseques dels records
contra el rocam del vent,
i es desintegren en el llindar del cosmos.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «XXXIX».
LLIBRE DE SINERA


«Dins el bromall del temps»
Montserrat Comas Torrents



DINS EL BROMALL DEL TEMPS
MONTSERRAT COMAS TORRENTS

Carícia com de l’abril damunt les noves fulles, *
és la teva imatge,
que de nit i dia em ronda per la ment,
ets l’embruix que mai no es va perdre.

Et percebo en els còdols del camí
en aquells marges folrats de farigola
on els capvespres festejàvem,
érem infants jugant amb l’amor!

Avui el meu cos enyora la moixaina
que com perla viva vas embolcallar
dins la bretxa d’un volcà de besos
fent córrer lava xopa de passió.

Un vent irós de turmenta
va assolar els jorns d’aquells abrils
deixant-nos l’hivern amb glops de gebre
que penetrà en cada recó del cos.

I a poc a poc es perden els estímuls
en aquesta cursa exempta de trofeu
i enmig de les hores ja ferides
hem de fer el camí, envers un paradís ignot.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Els jacints».
LES HORES


«...I una altra vegada»
Pau-Marc Riera i Albó



...I UNA ALTRA VEGADA
PAU-MARC RIERA I ALBÓ

Dic avui: “Sóc encara”.*

Dos camins faig jo de sol,
un de matí, altre de tarda.
Dues voltes giro el cos
vers la vida, encara.

L'un l'enceto amb el cor
l'altre amb la mirada,
i quan penso en dins
et veig, vida estimada.

Quan arriba la nit
fosca i sense lluna,
al llit giro l'esquena
i em dic:

Sóc viu, encara.

Si un dia em giro i no et veig
no serà en va, estimada.
Si ja res no veig ni matí
ni vespre ni tarda. És que
ja no hi ha res més aquí.
Altra vegada!

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Cançó del matí encalmat».
Cançons de la roda del temps. EL CAMINANT I EL MUR


«Claror»
Rosa Pujol Brustenga



CLAROR
ROSA PUJOL BRUSTENGA

Al cor d’un món sense futur *
busco paraules
que em donin claror
més enllà d’aquest jo,
d’aquest nosaltres,
que naufraguen
ara i adés
en terres estranyes,
orfes de seny
i de rauxa,
somiant quimeres
encara
i topant contra el mur
una vegada
i una altra...

busco paraules...

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «XLIII».
A: LA PELL DE BRAU


«Cadena lliure»
Ramon Carreté Parera



CADENA LLIURE
RAMON CARRETÉ PARERA

A Joan Soler, in memoriam
Cadena humana, Onze de Setembre de 2013

Llarga corrua *
de braços, de somriures
ran de la costa.
De nord a sud abraça,
lliure, la nostra terra.

Un esguard àvid,
un pas irreversible
i una veu ferma.
Fem reals ja per sempre
les velles esperances.

No més quimeres,
ja no ens fa por l’aranya:
qui ens vol sotmesos
ara veu com s’enlaira
la imparable estelada.

Tu també hi eres,
enllà del temps, fent pinya
amb tots nosaltres:
el fat que se t’enduia
no ens va robar el teu somni.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «V».
PER AL LLIBRE DE SALMS D’AQUESTS VELLS CECS


«Amb pas de reina»
Glòria Calafell



AMB PAS DE REINA
GLÒRIA CALAFELL

«Tu diràs, la caixa de la “Fragata” vols que no sigui de fusta bona?» *

     Sí. Vés tota la vida baixant escales i ara l’han de baixar dins d’un caixa, però. Sí, amb la caixa feta de fusta del vaixell la Fragata, on diuen que va conèixer l’home alt i fort de rulls ros-sos de qui sempre estigué enamorada. A que no ho sabies, oi? I saps que el marbrista... sí en Queló! Apa! No li diguis mitjacerilla, dona! Per bé que a mi no em fa peça; en Queló tampoc és un nyicris. És coix perquè de jove li va caure un bloc de marbre al peu... Bé deixa’m acabar, carai! Doncs, en Queló li esta un bust d’alabastre per a la tomba. No. Li ho fa perquè vol ell. Diuen que és la Tereseta de jove. Guapa és poc, dona, la Tereseta era una dona esplèndida. Tothom se la mirava, però ella tenia posat de reina. No es feia amb ningú, ni amb la meva padrina que la coneixia des que eren nenes... Xist... Calla que ara passa la caixa. Respecte!

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. TERESETA-QUE-BAIXAVA-LES-ESCALES. CAPÍTOL V.


«Perquè l’entonis amb compassiu amor...»
Jaume J. Pàmies




"PERQUÈ L’ENTONIS AMB COMPASSIU AMOR..."
JAUME J. PÀMIES

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Perquè l’entonis amb compassiu amor».
A: LES HORES


«Perduda llibertat»
Josep Maria Repullés Pey



PERDUDA LLIBERTAT
JOSEP MARIA REPULLÉS PEY

Aprèn l’aspra lliçó
d’aquells que t’han guardat
dins l’aire mort el do
del vent de llibertat. *


Atansa’t vers l’horitzó
clama al cel enrogit
què com una obsessió
aclapara aquest neguit.

Els vells ulls reben la llum
i en el teu endurit cervell
ja ha perdut la costum
de saber el que és bell.

T’endinses ferm i temorós
pels més insòlits racons
per retrobar molt confós
el perquè d’aquestes raons.

Tanca els ulls i escolta,
un res t’acarona, aterridor
la llibertat ja no t’envolta
has perdut el teu gran do.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «No te n’oblidis mai».
A: PER A LA BONA GENT


«Casa nostra»
Montse Farrés Ubach



CASA NOSTRA
MONTSE FARRÉS UBACH

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo. *

Aquest món s’enfonsa en la foscor
i el cor s’enfonsa més encara
fins a un indret buit, ventós,
sense estels, lluna, ni sol.
El caos la nodreix i embolcalla;
farses, lucre i errades,
com un seguit d’imatges
que una boira atapeïda
ens priva d’esguardar.
La nostra història ancestral
trontolla, s’esbocina i s’escola
com en els anys grisos
i nosaltres, dorments insurrectes
som com ombres que dansen a la pantalla.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «El meu poble i jo».
A: LES CANÇONS D’ARIADNA


«De roig i de groc»
Montserrat Lloret



DE ROIG I DE GROC
MONTSERRAT LLORET

Ara digueu: “La ginesta floreix,
Arreu els camps hi ha vermell de roselles.” *

Amb els ulls mig closos
veig franges de roig i de groc,
onegen a ritme de vent de ponent.
Encegada per la llum del sol
albiro en miratge, la nostre estelada.
Em deixo endur per la imaginació
i amb nego a acceptar la dura realitat.
Obvio les mirades fulminants
dels enemics que ens volen arrabassar
llengua, esperit i pàtria.
Ofegant les nostres veus amb d’altres de foranes
i encara que l’opressió se’ns faci insuportable
no ens deixarem vèncer, lluitarem amb totes les forces
i ens mantindrem fidels per sempre més al nostre poble.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Inici de càntic en el temple».
A: LES CANÇONS D’ARIADNA


«Quasi-conte lapidari d'Anastasi Blasi»
Jordi Masó Rahola



QUASI-CONTE LAPIDARI D’ANASTASI BLASI
JORDI MASÓ RAHOLA

     “Exigeixo un llit per morir-m’hi” *, crida Anastasi Blasi. Ho proclama amb un to que no admet rèplica, aquella fermesa que l’ha fet guanyar fortunes, servituds i fidelitats (i alguna enemistat, tot s’ha de dir). Com que a Lavínia saben que cal satisfer les seves voluntats, s’afanyen a complaure’l. El llit és un model sumptuós amb un capçal de filigranes daurades: qualsevol s’hi voldria morir! Però res: passen setmanes, mesos, i creix la controvèrsia: “La mort no es pot encarregar”, comenta Serafina Quintana. “Ni te la fan a mida”, rebla Magdalena Marés. Salom somriu: en porta alguna de cap i ara li fa dir al frustrat moribund: “Exigeixo una dona per rebolcar-m’hi”. El nou caprici s’interpreta com a una renúncia: com que morir no és al seu abast, Anastasi Blasi s’aboca a desitjos més assequibles. Com sempre, tothom s’apressa a acontentar-lo i li porten la Trinquis. Els grinyols del somier ofeguen gemecs i esbufecs. També camuflen la ranera que sobrevé a Anastasi Blasi quan, feliç, expira.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «El cor del poble».
A: ARIADNA AL LABERINT GROTESC


«Blat i roselles»
Pilar Morte Monte




"BLAT I ROSELLES"
PILAR MORTE MONTE

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Inici de càntic en el temple».
A: LES CANÇONS D’ARIADNA


«Terra ferida»
Teresa Serramià i Samsó



TERRA FERIDA
TERESA SERRAMIÀ I SAMSÓ

Bona terra d’odis, xopa de sang. *
De sang d’aquells, pastats de tu, xops de paraules
gestades a l’entranya de la història.
D’amors, gestats amb llàgrimes. Terra estimada.
Terra d’odis fendint-te com punyals, sacsant-te la mirada
Terra pastada de trepitjades, malmeses dignitats.
Volcà erupcionant de lluita desfermada.
Terra del cos, feta mans d’art il·luminant el món.
Enyorada dolcesa perfumada.
Aspre terra ferida, florida d’esperança.
Terra estimada. Meva. La meva terra estimada!

o0O0o

* Cita: Salvador Espriu. «XXXIII». A: LA PELL DE BRAU


«Ressò de vent»
Glòria Calafell



RESSÒ DE VENT
GLÒRIA CALAFELL

Somni sentit. Em moro,
perquè no sé com viure. *


Instal·lat en cornisa de silenci
—amb serenor de marbre i lletres d’or—
tu, Poeta, reposes i contemples
el skyline de la lenta solitud.

A l’ombra sàvia del vell Salom,
sofert ressegueixes amb dit glaçat
mar, cel, camí, arbre i pols de rials
que la pluja amara i embasardeix.

És el vent, però, que et parla del somni
clar i immòbil d’una petita pàtria
que no has pogut cloure en la teva pau
i l’esventa amb coratge per cors i ànimes,
amb el vidre antic de mots que no es trenquen.

Oh, Poeta! Potser ets una pols agnòstica
o t’arbres en ribes de rius nocturns.
Els teus mots, no. Resten fidels al poble
que no tem la mort. Sap bé com vol viure.

El poble, amb ressò de vent, ho canta.

o0O0o

* Cita: Salvador Espriu. «XXVI». A: CEMENTIRI DE SINERA

«Un dia...»
Mireia Caballero Estruel



UN DIA...
MIREIA CABALLERO ESTRUEL (8 anys)

No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol. *

Un dia, la Mireia i en Roger sortien amb la bicicleta. Tenien gana, estaven a punt d’arribar a un pont, es feia fosc, i es van parar a sopar. La Mireia, mirant el cel com sempre, va dir-li al seu germà: “Roger, cada nit, si vols, pintarem un estel nou i els comptarem, perquè mai no en falti cap ni un dels que ahir hi havia, i així a poc a poc en quedarà el cel ple. I els pares ens diran pels colors quin és el que ens protegeix de qualsevol cosa. El taronja és el que diu que tu ets especial, i el blau serà el que faci que la tristesa sempre estigui ben lluny de tu i de mi. Veus aquest núvol? És el dels somnis. Va, puja, i des d’allà els pintarem. Véns, germanet?”

o0O0o


* Cita: Salvador Espriu. «II». A: CEMENTIRI DE SINERA

«Cal estar al dia!»
Gemma Matas Gustems



CAL ESTAR AL DIA!
GEMMA MATAS GUSTEMS

Allí anava a parar tota la vida del poble. *

La plaça es va omplint, comencen les capelletes, qui més qui menys tothom pentina, tothom parla, imagina, ensarrona, la deixa anar i qui la diu més grossa és qui rep més atenció!

—És que no hi ha pietat, com es pot ser tan xafarder?
—Mira que se n’arriba a fer de mal.
—Teniu raó, sembla impossible que hi hagi gent així.
—I tant. Per cert, us n’explicaré una, que n’hi ha per sucar-hi pa!
—Que dius? Sobre la mosqueta morta potser?
—Sí, morta, vaja bordegassa!
—I com aquell que no diu res, a més a més entabana el seu marit.
—Mira que n’és de calçasses!
—Pobre, si no hi veu més enllà del nas.
—I no tot s’acaba aquí, encara n’hi ha més...
—M’has deixat garratibada!
—Ja ho pots ben dir.
—Renoi...
—N’hi ha per llogar-hi cadires!
—És que, si ningú es fiqués en la vida de ningú, el món aniria d’una altra manera.
—Ja ho pots ben dir. Per cert, l’altre dia em van comentar...

MALA PEÇA AL TELER!!!

o0O0o

* Cita: Salvador Espriu. «XI. La vella Caterina». A: LAIA

«El caminant del mur»
Josep Estruel Filella



EL CAMINANT DEL MUR
JOSEP ESTRUEL FILELLA

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort. *

He trobat una agenda. Era molt antiga, molt bruta i hi faltava una tapa. A dins hi havia un bitllet de tramvia, una llista amb els preus en pessetes i números de telèfon de quan eren de set xifres. En arribar a casa, per distreure’m, he anat trucant a aquells números que gairebé no es veien.

A l’un em deien que m'equivocava; a un altre, que el senyor havia sortit a comprar tabac i encara no havia tornat. Després, una senyora morta, tres ancians que no sentien res i un senyor mal educat que em deia que no el molestés perquè estava treba-llant. Quan vaig trucar al darrer número ja era l'hora de sopar. Allà semblava que posava Laura. Laura? Laura?

—Laura, miri, que m’he trobat una agenda molt antiga, molt bruta i hi falta una tapa...

Tot sorprès, escolto: "Pau, ets tu! Sí que has trigat a trucar! On eres? Que no sabies que t’estava esperant?"

o0O0o


* Cita: Salvador Espriu. «Assaig de càntic en el temple».
El Minotaure i Teseu. A: EL CAMINANT I EL MUR

«Alfaranja»
Josep Maria Repullés Pey



ALFARANJA
JOSEP MARIA REPULLÉS PEY

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol... *

I ara es troba davant de tots amb la senyera onejant al vent. I pensa... La força d’aquest poble s’està diluint com quan la pluja cau sobre els castells de sorra de la platja. Cada pas ens han portat a pensar que hem perdut la nostra entitat, que la nostra història és un conte de fades escrita per fanàtics.

Quantes vegades s’haurà d’aixecar aquest poble d’entre les runes per tornar a començar de nou? Deixeu-nos ser d’una vegada!

I segueix somiant en el futur sense el menyspreu, vol que sàpiguen la nostra realitat, no les mitges mentides que llencen al vent per la confrontació. Molts són els que han lluitat per aconseguir-ho, han mort i les seves paraules s’han perdut en el vent, però sempre que hi hagi algú que estimi el nostre poble, hi haurà una paraula que ressonarà poderosa... Catalunya!

o0O0o

* Cita: Salvador Espriu. «XLVI». A: LA PELL DE BRAU

«He caminat estances de la casa...»
Francesc Arnau i Chinchilla



HE CAMINAT ESTANCES DE LA CASA...
FRANCESC ARNAU I CHINCHILLA

He caminat estances de la casa
on la destral del temps no brilla mai *

i m’he sentit com un gat de pallissa,
o com un gos desnonat pel seu amo.
Un pardalet que no troba el seu niu
resta a mercè dels mussols i dels gats!
Jo desitjava una casa com aquesta,
amb un arbre frondós a la porta,
veure la mar abocat a la finestra,
i al corral, orientat al migjorn,
un reguitzell de cossiols amb geranis,
i uns quants arbres ombrívols i esvelts.
No ha pogut ser i visc en un piset
del meu carrer, el mateix on vaig nàixer,
on cal pujar carregat els dissabtes...
Ja canviarà la sort, si vol canviar,
o romandré per sempre en aquest lloc,
on he viscut tantes hores de joia,
on he escrit gairebé tots els meus versos,
i on he estimat Isabel i els meus fills.

o0O0o

* Cita de: “Poema II”
FINAL DEL LABERINT


«Dolça llum»
Anna Vidal Bernades



DOLÇA LLUM
ANNA VIDAL BERNADES

Perdut en l'aigua
callada del meu somni, *

Penso amb tu...

I escolto el vent,
i sento el silenci,
i enyoro cada instant.

La mirada perduda,
i un nus a la gola,
que no em deixa respirar.

La teva absència,
m’esmicola l’ànima,
i el dolor és massa gran.

Sento el cant d’un ocell,
el vent m’acaricia la cara,
i el mar... és tan immens...

Però ja res em fa sentir,
l’escalfor que em donaves.
Enyoro tant la teva abraçada!

Nits llargues, nits negres,
nits buides i tristes.... d’ençà que tu vas marxar.

o0O0o

* Cita de: “Per ser cantada en la meva nit”
Cançons de la roda del temps – EL CAMINANT I EL MUR


«Homenatge a Espriu»
Tanit Amorós



HOMENATGE A ESPRIU
TANIT AMORÓS

Quina petita pàtria *
encercla el teu nínxol Espriu,
de la teva estimada Sinera,
potser més aviat austera
la teva làpida indica
que allà hi descansa un poeta
d'ànima trista i forta,
estimadora i profunda.
Que no va poder deixar
el seu mar, la seva terra,
mentre d'altres pardals volaven
a l'hora de les condemnes.
Gran amant de les lletres,
ens deixa el seu llegat
ple de llàgrimes i un amor
cap a la mort i el cementiri
que vas contemplar amb deliri.
Avui el centenari,
gran Espriu reposa.

o0O0o

* Cita de: “Poema II”
CEMENTIRI DE SINERA


«És la cançó d'amor»
Carles Ferran (Carles Fernández Serra)



ÉS LA CANÇÓ D’AMOR
CARLES FERRAN (CARLES FERNÁNDEZ SERRA)

Que no sigui, però, la cançó de l’odi *
la que ens tregui al carrer aquests dies convulsos.
Tenim el dret i la Historia, la saviesa
de mil anys d’acolliment i convivència,
i un amor desmesurat envers la llengua,
totes les nostres llengües. Som genètica heterogènia
amalgamada al llarg dels segles: Som, per tant,
bàsicament amor. I estimem la petita pàtria compartida,
la nostra nació,
terra de tolerància, gresol de cultures;
un poble solidari, bastit de resiliència,
aliè a l’enveja que condueix a l’odi.
No hi ha odi:
és la cançó d’amor la que ens porta al carrer
per reclamar novament allò que és nostre.

o0O0o

* Cita de: “Perquè l’entonis amb compassiu amor”
LES HORES


«Assaig de càntic en el supermercat»
Albert Calls i Xart



ASSAIG DE CÀNTIC EN EL SUPERMERCAT
ALBERT CALLS I XART

Oh, que cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra, *

i com voldria que la tramuntana s’endugués
els nostres enemics mar enllà,
també els fariseus i sicofants,
els cortesans que es venen per rossecs de pa
i aquells que s’agenollen enclenxinats
a les escales del temple, a l’espera de l’almoina
impia de l’opressor. I com voldria, un dia,
esborrar tanta ignomínia i pensar,
per un segon només, que hem pogut ser lliures.
Però portem grans dogals al coll
i a les venes sang fenícia, i ens agraden
les monedes dringadisses i tenir les lleixes
del rebost plenes fins a vessar.
Aleshores, com l’ocell que deixa el niu,
prendria un avio low cost i marxaria, anònim,
nord enllà, on la gent és igual de miserable,
però en parlar en una llengua estranya
em seria més fàcil l’oblit i el desengany.

o0O0o

* Cita de: “Assaig de càntic en el temple”
EL CAMINANT I EL MUR


«L'encís... de la seva veu»
Roser Tió i Puntí



L’ENCÍS... DE LA SEVA VEU
ROSER TIÓ I PUNTÍ

Diversos són els homes i diverses les parles. *

Com una esponja amarada de paraules,
mots de veus antigues
que enyoren tradicions oblidades,
la nostra pàtria.
Es nodreix de mots de veus alienes,
velles i noves companyes que
intenten conviure en la terra estimada.
Però la nostra parla és molt feble encara;
emmalalteix amb paraules forasteres.
Cal que ancorem els nostres mots i els emparem;
que fem valer la nostra llengua.
Tot bressolant-los, a pleret,
els anirem estimant més.
Passejarem les nostres veus amb càntics populars
per totes les contrades.
Com les sirenes,
encisarem a tothom amb la nostra parla.
Mai més, ningú,
voldrà silenciar-la.

o0O0o

* Cita de: “Diversos són els homes i diverses les parles”
LA PELL DE BRAU


«Amb els ulls closos»
Josep Maria Corretger i Olivart



AMB ELS ULLS CLOSOS
JOSEP MARIA CORRETGER I OLIVART

No hi ha sol en el redol.
Els ulls del públic són morts.*


Amb els ulls closos
i escoltant
com cau la pluja,
pausada,
emperò
rítmica,
m’adono que retorno
als versos
de l’enyorat Espriu,
els anhelo.
D’uns versos
que glossaven catalanisme
per totes bandes,
de la pàtria en feren bandera,
de la mitologia eterna,
dels mots un poema.
La Tereseta, l’Ariadna, Mrs Death, Laia, Dr. Rip…
plegats per Sinera!

o0O0o

* Cita de: “David El Xarabaró”
dins la versió definitiva de LES CANÇONS D’ARIADNA