Paraula d'Espriu: Modalitat B

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Modalitat B - Prosa. Mostrar tots els missatges

«El bes confús»
Miquel Santaeulàlia

EL BES CONFÚS
MIQUEL SANTAEULÀLIA

Tot plegat, el que veiem i el que se'ns amaga, va començar, si és que va començar, d'una manera molt confusa,* sense voler ser, però present en la més primordial de les intimitats. El cercle es manté en l'esfèrica existència, rodant, viatjant entre la mort i la percepció d'una pretesa realitat, si és que la mort no és res més que una forma diferent de vida en un espai determinat. I la nostra percepció, la lògica que pretenem emprar per explicar-nos a nosaltres mateixos, esdevé una joguina a les mans del temps i dels sentits, un mecanisme autòmat que mou els seus engranatges sense entendre res. Viatgem sense esma, enduts per aquest tot plegat, arrossegats per les sensacions més atrevides i més amagades, que no veiem, que es mantenen en aquest amagatall que anomenem confusió. Fem un bes als llavis i recordem l'amor, besem els batecs de la sang que ens bull, i ens preguntem si mai va començar, o senzillament ens estimem abans d'arribar a la mort, que veiem i se'ns amaga.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. LES ROQUES I EL MAR, EL BLAU

«Anhelada llibertat»
Ferran Planell i Coflent

ANHELADA LLIBERTAT
FERRAN PLANELL I COFLENT

     — Els homes no poden ser, si no són lliures * —ja ho va dir el poeta.

     — Doncs de ser així, en el poema escrit amb els versos de la història, pocs homes haurien pogut ésser...

     — O sí.

     — Pretens ignorar que els humans ens hem caracteritzat sempre per la constant repressió als seus semblants?

     — No pas, doncs seria com negar l’existència dels esclaus. Però fins i tot ells, per sobreviure en l’esclavitud, necessitaven mantenir encesa una espurna de llibertat en el seu interior.

     — Veig que quan parles d’esclaus ho fas en passat...

     — ... tens raó, he equivocat el temps verbal. Encara per a massa gent, no deixa de ser un somni, la llibertat.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «XXXVIII».
LA PELL DE BRAU

«Distància»
M. Pilar Navarro Morte

DISTÀNCIA
M. PILAR NAVARRO MORTE

Quan et perdis endins del desert de la tarda i t'assedegui el blau de la mar tan llunyana, et sentiràs mirat per la meva mirada. * Serà el meu esguard despullant el teu record en el silenci espès de l'absència per recuperar la nuesa del teu cos i poder resseguir l'amor en els plecs del meu desig. En la distància em fondré amb tu, com la sorra i l'aigua ho fan on trenquen les ones i cremaràs en el foc abrusador dels meus ulls que et dibuixaran com un miratge en el desert de la tarda. Cap pluja no apagarà el nostre incendi ni encalmarà el neguit.

I aleshores, quan negat al plor, al plany, al crit, vençut i perdut, busquis la serenor en l'horitzó, em descobriràs mar enllà; en aquella cala llunyana on vàrem amagar un trosset d'ànima per no perdre-la tota, i em sentiràs propera, sense deixar-te la mà ni desfer la darrera abraçada.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Parlament d'Esther (fragment)».
PRIMER HISTÒRIA D'ESTHER

«El místic gresol del poeta»
Encarna Romero

EL MÍSTIC GRESOL DEL POETA
ENCARNA ROMERO

Fer versos, o no és res o és una de les més arriscades aventures en què pot endinsar-se l'esperit de l'home. *

Així com els antics alquimistes preparaven les seves misterioses fórmules en ocultes alcoves, també el poeta treballa, incansablement, en la seva poció màgica: la poesia. La terapèutica poesia expulsa dolors antics quan els vomita en agres versos. Ressuscita desesperançades esperances. Fa que un dia plujós adquireixi bellesa i dolça malenconia: paraigües negres que es creuen, sostres mullats que es renten, calçades relliscoses que brillen. La poesia neix a partir d'una misteriosa fórmula que inclou, entre altres coses: subtil inspiració, sensibilitat a flor de pell, profunda introspecció, fèrtil imaginació i, sobretot, un cor que batega amb l'Univers.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. Resposta a un article de Jordi Maluquer, defensant l'obra poètica del seu amic i poeta Joan Vinyoli.

«Esmorzar amb els àngels»
Carla Andradas Royo

ESMORZAR AMB ELS ÀNGELS
CARLA ANDRADAS ROYO

Cansat de tants versos que no fan companyia.* Estàvem esmorzant una mica tebis i ressacosos. A penes ens miràvem. Ell, llegia el diari amb un posat molt elegant i, quan no, es dedicava a desestimar els suplements que hi venien amb un menyspreu rotund. Poc eficaç, perquè tots els que deixava anar d'un cop de canell sobre la taula, jo ja els estava recuperant amb delicadesa i curiositat de veure quines eren les tan males columnes que hi havia allà dins. Dos brioixos, un tallat i un cafè amb llet. Això era tota la comanda cap als nostres estómacs. El transcurs era pesat, perquè encara no ens havíem dirigit una paraula. De vegades aixecava la vista i jo la hi intentava agafar al vol, com esperant amb impaciència que s'adonés que jo era allà. Però totes les mirades les dirigia als passejants i algunes, a l'infinit. Cap d'elles vers a mi. Va ser quan de cop, em va clavar una mirada ferotge, com si d'una revelació es tractés i em digué: has sentit aquests? S'han bolcat una muntanya de tòpics.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «De tan senzill, no t'agradarà».
El Minotaure i Teseu. EL CAMINANT I EL MUR

«El color dels somnis»
Marta Villar i Ametller

EL COLOR DELS SOMNIS
MARTA VILLAR I AMETLLER

El sol ha anat daurant el llarg somni de l'aigua. Lluny, enllà de la mar, se'n va la meva barca. * La tassa em crema entre les mans. Mar i cel, olor que mulla de sal els meus llavis. Dolça olor a cafè sense sucre. Les gavines alçant el vol, el reflex del mar, cases pintades de blau. Aquest és el fons blanc dels meus contes. Camins d'ametllers i blat fins al mar. Fulles seques i torrades. Crits de nens des de la platja. Roques blanques i nues, troncs salats, crancs ballant dins l'aigua. Brisa i ombra. Una fotografia de velocitat lenta.

Segueixes somniant. Dia i nit recollint la meva olor entre els teus dits. Foscor, el color del cel quan està trist. Una imatge descalça. Camines amb l'aigua entre la cintura. Camines mar endins, on els somnis es fan realitat. Allà on l'aigua és transparent com l'ànima. Abraces el reflex de la lluna des del cor del mar, on la música de les ones hipnotitza. Seguint el cant de les sirenes encantades. Allà on tenir tant a perdre és màgic. Ets feliç, confessa-ho.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Cançó del matí encalmat».
Cançons de la roda del temps. EL CAMINANT I EL MUR

«Vides desastrades»
Mercè Bellfort

VIDES DESASTRADES
MERCÈ BELLFORT

     Una forta manotada a l'esquena em va aturar, quan travessava un carrer *. Feia temps que no m'acostava per aquell barri ple de meuques i, en sentir el cop sec a l'esquena, vaig pensar: "Pep, has begut oli, t'han ben enxampat!"

     Com sempre, anava massa lluny. En Brutus, un amic de la infància, m'havia reconegut. En girar-me també el vaig reconèixer, tot i els quilos que havia afegit al seu cos robust. Feia basarda, però en adreçar-me unes paraules plenes de complicitat em vaig asserenar. Malgrat que tots dos sabíem què buscàvem al barri, vam entendre que un retrobament tan inesperat com aquell mereixia celebrar-ho amb unes copes. Més tard, després d'haver-nos posat al corrent de les nostres desastrades vides, aniríem per feina.

     En tombar el carrer una mà suau a l'esquena em va aturar. Tot seguit em convidà a travessar la porta del plaer. Hi vaig entrar. A hores d'ara, però, encara lluito per trobar la sortida.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Barris baixos».
ARIADNA AL LABERINT GROTESC

«El padrí Andreu»
Laura Trives Garcia

EL PADRÍ ANDREU
LAURA TRIVES GARCIA

     Suau i molt benigna damunt els amples camps.* Es lleva quan el gall canta. Arregla el bestiar, em desperta i fem el primer mossec. Comencem la jornada. Sempre pendent dels caps de broma, del vol dels ocells; predir els capricis de la natura és difícil. Si el ruc bramava, el temps canviava. Si hi havia bassetes al dematí, la pluja era pel camí...

     Barret de palla, les mans escorxades pels jornals. La pell bruna i aspra, amb quatre tiges esblanqueïdes. Anava ben faixat. Manejar la dalla era dur.

     Era cap de colla. Llaurava recte. Segava i garbellava quan tocava. El sol acabava de colrar les espigues. La terra, que tant estimava, quedava regada de suor i bons pensaments.

     Aquest estiu hem tornat a estar junts. Tot és diferent. La malaltia ha fet estralls. Caminem de bracet. -Au, gira'm. No es recordava de tornar. La meva admiració per aquella gran persona augmenta cada dia. La terra ha quedat ben assaonada. Ara, ha de rumiar per recordar el nom dels néts.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «XLVI».
LA PELL DE BRAU

«Mossèn Subirana»
Ignasi Soler Cabestany

MOSSÈN SUBIRANA
IGNASI SOLER CABESTANY

     Qui fa de guía és el més cec.* Tota la vida, mossèn Subirana, havia cuidat el ramat. Tenia fama d'estimar la terra, les persones i els llibres.
     Ara, eren temps esquerps. Al poble hi havia mala maror. Dels pobles veïns, arribaven rumors d'estralls i malvestats.
     Un soroll el va despertar.
     Una escala interior de cargol anava de la rectoria a la sagristia. Tot i conèixer bé els topalls darrerament, no els recordava amb prou claredat.
     Al darrer graó, veié el petit de ca l'Estruc que portava l'antiquíssim llibre de Salms a la mà. La xera, a la plaça, feia estona que cremava. Tenien ordres de destruir tots els llibres catalans.
     D'una estrebada, li prengué el llibre. El noi caigué i picà de clatell. Semblava mort.
     Fou un tret sec. Mossèn Subirana caigué com un drap. Cremor a l'estómac i gust de sang. Les darreres paraules foren recordades molt de temps: qui fa de guia és el més cec. La plaça porta el seu nom. Sortosament els temps canviaren. Ara, qui guia, no és cec.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «I».
PER AL LLIBRE DE SALMS D'AQUESTS VELLS CECS

«Sempre junts»
Núria Niubó i Cabau

SEMPRE JUNTS
NÚRIA NIUBÓ I CABAU

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra. *

     Trepitjo descalça la terra dels meus avis en una silent tarda d'estiu.
     La nostàlgia m'ha dut fins aquí.

     En el seu petit món els avis vivien feliços; sentien seus el cel i la terra que abastaven amb la mirada. Era un maridatge sublim.
     Regaven els solcs amb suors i esforç, treballaven la terra amb deler per assaborir, agraïts, els seus generosos fruits. Eren afortunats.

     A recer de l'ombrívol salze del camí, cada dia, al caure de la tarda, l'àvia seia pacient esperant veure arribar el cos corbat de l'avi, amb l'aixada a l'espatlla.
     Però, una tarda es va fer nit, i la nit albada.
     L'avi, amb expressió serena, ajaçat sota el vell ametller que sempre li aixoplugà el descans, dormia el darrer son. La terra, la seva terra, l'acollia plàcidament.
     Amb la mirada perduda, presa d'una tristesa absoluta, poc temps després, l'àvia es reunia per sempre amb l'avi.

     En el comiat del crepuscle vespertí, sento frisança mirant aquesta terra, ara erma i tosca. No goso trencar el greu i profund silenci.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «XXIV».
LLIBRE DE SINERA

«Mirall trencat del nostre ideal»
Joaquim Benet i Porcell

MIRALL TRENCAT DEL NOSTRE IDEAL
JOAQUIM BENET I PORCELL

Penseu que el mirall de la veritat s'esmicolà a l'origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum. *

     El mirall que havia de reflectir una societat formada per homes i dones veritables. És l'ésser humà veritable, la família veritable i la societat o món veritable que han de venir.

     L'ideal diví per la humanitat es va trencar, l'ideal de les tres grans benediccions atorgades als primers pares de la huma-nitat, que ja no podrien arribar a ser els veritables pares dels seus fills ni de tots nosaltres. En un instant allò que havia de ser l'inici d'un paradís terrenal, va esdevenir una família que iniciava l'infern a la terra i al més enllà. Altrament, com podria ser aquest món nostre la creació del Déu omnipotent d'amor i bondat?

     Malgrat tot, la reconstrucció del mirall de la veritat no es fa "democràticament". L'espurna de llum que cadascú posseeix ha de servir-li de guia per trobar, en plena nit, el camí que mena al fanal més resplendent.

o0O0o

*(Cita): Salvador Espriu. PRIMERA HISTÒRIA D'ESTHER.

«Dies i sols perduts»
Josep Casals i Arbós

DIES I SOLS PERDUTS
JOSEP CASALS I ARBÓS

...No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre. (1)

En aquest punt ha tancat el llibre, s'ha tret les ulleres i ha mirat lluny a través de la finestra. Surt el sol. Els arbres vinclen a mercè d'aquell vent gèlid que ha sentit en la cara a primera hora, quan ha sortit amb els gossos. Fa poc que ha avivat el foc de la llar i ara ja en percep l'escalfor que reconforta. L'oreig s'ha endut les cabòries de la nit, ha deixat un lloc buit. Seria un bon moment per tractar d'escriure el que sent quant sent amb ella, això el té capficat perquè mai no troba les paraules capaces. També podria mirar d'avançar en la recerca de l'equació universal, la seqüència de fórmules que ha de conduir a la solució final a partir de qualsevol plantejament inicial. Finalment, però, decideix tornar a obrir el llibre per una pàgina qualsevol i llegir-ne un fragment a l'atzar:

...Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts...(2)

o0O0o

(1) (Cita): Salvador Espriu. «II».
CEMENTIRI DE SINERA
(2) (Cita): Salvador Espriu. «IV».
CEMENTIRI DE SINERA

«El riu»
Cinta Pons Domingo

EL RIU
CINTA PONS DOMINGO

Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret”...*

Vam arribar a la vora de l'aigua, panteixant després de la corredissa a través del bosc. Em vaig mirar el braç esgarrinxat, la sang rajava brillant i calenta, però jo no notava dolor. El riu baixava brau i amenaçador. Les roques negres formaven una gola que amplificava el seu rugit lúgubre. El Jan mirava fixament el remolí als nostres peus. Jo mirava al Jan. Rere nostre les veus s'anaven apropant incansables: "Jan...! Jordi!..." Ens vam donar la mà i sense mirar-nos vam murmurar tots dos alhora: "Ens mantindrem fidels..."

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Assaig de càntic en el temple».
El Minotaure i Teseu. EL CAMINANT I EL MUR

«Detalls morals»
Roser Fernández Zúñiga

DETALLS MORALS
ROSER FERNÁNDEZ ZÚÑIGA

Estic trasbalsat. Clàudia ha descobert el meu secret, s’ha apoderat del meu quadern de memòries i ha promogut un escàndol.* Confesso. Fill de notari i de mare religiosa, esperaven que fos un esglaó més de la saga familiar: advocat i després notari. N’era més segur i ben vist treballar a la notaria, però jo havia nascut escriptor com d’altres neixen rossos o bruns. N’era un genuí fill català que no podia engendrar cap mena de fruits foranes quan les lleis en prohibien l’ús. Vaig ser el cor del país amb paraules que em cremaven a la gola en El cementiri de Sinera. Vaig cridar tota la rauxa d’un amor destructor a Fedra, vaig ser rebel enfrontant-me a les lleis i la moral establerta en Antígona. I vaig somniar amb un futur en pau, llibertat i respecte amb Espanya. El temps dirà si es farà realitat. Però mai podia imaginar-me, tímid com sóc, que em guanyaria el cor dels meus germans, que seria la veu de la nostra terra aspra, bruna, a vegades covarda pàtria.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. MIRATGE A CITEREA. FRAGMENTS MORALS.

«Secrets»
Edgar Cotes i Argelich

SECRETS
EDGAR COTES I ARGELICH (15 ANYS)

L'aigua, la terra, l'aire, el foc són seus, si s'arrisca d'un cop a ser qui és.* Però no s’arriscà, qui sap si per covardia o per indiferència. Fins aleshores, la gent havia atribuït el fet de tenir les orelles punxegudes i la seva pell blanca a un capritx genètic. Ningú no s’havia adonat que era diferent de la resta. I va viure en pau entre els humans. Fins que fou descobert. Passà d’improvís, utilitzant la seva màgia accidentalment. Intentà fugir, malgrat que fou caçat tan ràpidament com un conill. Va ser escrutat milers de vegades en laboratoris, talment com un conillet d’Índies. Inútil. Només hi havia una única explicació: havia de ser un elf. Res més podia justificar-ho. Si era així, ell era un secret per a la humanitat. I, si es descobrís, hauria significat el caos. Per aquest motiu, fou tancat en la presó més fosca, al lloc més recòndit del planeta on ningú no pogués trobar-lo. Mai més. Tot i així, no estava sol. L’acompanyaven un vampir, un gegant i un centaure.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Indesinenter».
LES CANÇONS D’ARIADNA

«D'un futur ple de llum»
Ferran d'Armengol

D’UN FUTUR PLE DE LLUM
FERRAN D’ARMENGOL

     Baixats amb mancament tots els graons,* per hostes maldestres que juguen a bescanviar-nos l’oratge de la llar, restem empesos a caduques lleres on els bells mots fineixen sense alè.

     Mers figurants amb l’etern cant de promeses negligibles, són menats per un únic afany; que els ulls del demà ignorin les certeses viscudes ahir, i que en els onírics anhels de l’omissió, es perdi la petja irreconeixible del passat, per fondre’ns amb la parca, i els paranys descuidats de l’oblit.

     Mirant l’avenir, hem viscut fins el desmai la raó dels pares, deixar-se acorar sense brega ens farà perdre l’orgull d’unes arrels nuades pels sentiments. Cal oposar-se al silenci requerit a les aules ara, quan el sender ens mostra com retornar al cim, a la matriu.

     En reprendre el nostre camí adult, blasmarem l’absurda basarda que ens distorsiona el seny, i arribats al destí, jutjarem sense mancaments tots els esforços, i enfilant-nos en els darrers graons d’un futur ple de llum, cantarem als qui ja no hi són.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Sentit a la manera d’Espriu».
El Minotaure i Teseu. EL CAMINANT I EL MUR

«Endins de la nit»
Pere Fornells i Miquel

ENDINS DE LA NIT
PERE FORNELLS I MIQUEL

Si corres sempre endins de la nit del teu odi * corre-hi sem-pre esmaperdut, corre-hi sempre malgirbat, corre-hi sempre en usdefruit. Que tota nit no és altra cosa que l’avantsala d’un matí, que tot endins no és altra cosa que l’albada d’un fugir, que tot odi no és altra cosa que la fugida d’un destí. Que si corres més enllà de la dissetena muntanya tan sols hi trobaràs la divuitena. Que a l’hort del pati dels avis hi ha una piscina que lloga el nét als estius per poder comprar cogombres en supermercats d’homes de lluny. I al racó d’enmig de l’odi potser hi ha encara un xic de sol si mires prou profund, o si mires prou lluny, o si el busques com si res a l’amagatall de pell sota el cobert, allà on plou, allà dins de la nit i del teu odi.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «V».
LA PELL DE BRAU

«Comiat»
E. Viladoms

COMIAT
E. VILADOMS

     I jo vaig cloure els ulls i els mirava un a un, ja en la pau, els meus morts.* Entre calaixeres empolsinades, fotografies esgrogueïdes i objectes altre temps cobejats, ara a punt per la deixalleria, els vaig trobar. Al balancí, l’àvia pesant figues; rere les ulleres, el pare llegint un diari sense data; voltat de correu sense obrir i ecografies d’un fetge desfet per l’alcohol i altres verins, el germà. Mentre jo esquinçava papers, embalava cristalleries i vaixelles, apilava mobles i els ignorava, ells em feien companyia. Complicitat i tendresa, por i respecte, amor i ràbia, quin beuratge! Em cremava l’estómac, em batien les temples.

     El dring del timbre precedí els nois de la mudança que començaren a carregar el camió.

     Vaig romandre en el casalot buit, així, mirant-los amb els ulls clucs, intentant comprendre les seves vides, admetent l’evidència de les seves morts. Me’n vaig acomiadar amb dues voltes de clau al pany i una llàgrima galta avall.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «IV».
LLIBRE DE SINERA

«Desertor»
Violant Barquet i Colomé

DESERTOR
VIOLANT BARQUET I COLOMÉ

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra *

Nano, d’aquesta nit no passa, vaig dir-me. ¿Coneixeu el Montsant? ¡Que n’és, de feréstec i hostil! Tot cingles i rocam. I vessants esqueixats. Vaig trescar fins a les muntanyes de Prades. D’elles no en sabia sortir, ans caminava en cercle, esverat. M’hauria engolit un barranc si no hagués estat pel xerric d’un carro. El bon home deixà el seu camí, i em guià fins a Rojals; mai ho oblidaré. ¡Quina joia, quan des del turó albiro la plana i el mar! Al poble, el pare cavava l’hort amb aquella parsimònia. Dempeus al tros, em clissa amb tristesa, sense dir res, i m’ofereix uns tomàquets. Pare, ¡si sóc jo, el vostre fill! Que no em reconeixeu!, li crido esgarrifat. Ell arranca a plorar i em du cap a casa. Muts i a la gàbia. Jo, l’únic? I ca! Set, n’hi havia! ¡Set, en un poble tan petit! Ah, tenia disset anys, i encara anava rere les sargantanes. Disset anys, i mai havia mort ni una perdiueta... ¡Quin infern, l’Ebre!

En memòria del senyor Ricardo, de Nulles, un petit poble
de l’Alt Camp, que em va explicar emocionat aquesta història,
amb un sentiment franc i viu.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Assaig de càntic en el temple».
El Minotaure i Teseu. EL CAMINANT I EL MUR

«Amb pas de reina»
Glòria Calafell

AMB PAS DE REINA
GLÒRIA CALAFELL

«Tu diràs, la caixa de la “Fragata” vols que no sigui de fusta bona?» *

Sí. Vés tota la vida baixant escales i ara l’han de baixar dins d’un caixa, però. Sí, amb la caixa feta de fusta del vaixell la Fragata, on diuen que va conèixer l’home alt i fort de rulls ros-sos de qui sempre estigué enamorada. A que no ho sabies, oi? I saps que el marbrista... sí en Queló! Apa! No li diguis mitjacerilla, dona! Per bé que a mi no em fa peça; en Queló tampoc és un nyicris. És coix perquè de jove li va caure un bloc de marbre al peu... Bé deixa’m acabar, carai! Doncs, en Queló li esta un bust d’alabastre per a la tomba. No. Li ho fa perquè vol ell. Diuen que és la Tereseta de jove. Guapa és poc, dona, la Tereseta era una dona esplèndida. Tothom se la mirava, però ella tenia posat de reina. No es feia amb ningú, ni amb la meva padrina que la coneixia des que eren nenes... Xist... Calla que ara passa la caixa. Respecte!

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. TERESETA-QUE-BAIXAVA-LES-ESCALES. CAPÍTOL V.

Pàgines