COMIAT
E. VILADOMS
I jo vaig cloure els ulls i els mirava un a un, ja en la pau, els meus morts.* Entre calaixeres empolsinades, fotografies esgrogueïdes i objectes altre temps cobejats, ara a punt per la deixalleria, els vaig trobar. Al balancí, l’àvia pesant figues; rere les ulleres, el pare llegint un diari sense data; voltat de correu sense obrir i ecografies d’un fetge desfet per l’alcohol i altres verins, el germà. Mentre jo esquinçava papers, embalava cristalleries i vaixelles, apilava mobles i els ignorava, ells em feien companyia. Complicitat i tendresa, por i respecte, amor i ràbia, quin beuratge! Em cremava l’estómac, em batien les temples.
El dring del timbre precedí els nois de la mudança que començaren a carregar el camió.
Vaig romandre en el casalot buit, així, mirant-los amb els ulls clucs, intentant comprendre les seves vides, admetent l’evidència de les seves morts. Me’n vaig acomiadar amb dues voltes de clau al pany i una llàgrima galta avall.
El dring del timbre precedí els nois de la mudança que començaren a carregar el camió.
Vaig romandre en el casalot buit, així, mirant-los amb els ulls clucs, intentant comprendre les seves vides, admetent l’evidència de les seves morts. Me’n vaig acomiadar amb dues voltes de clau al pany i una llàgrima galta avall.
o0O0o
* (Cita): Salvador Espriu. «IV».
LLIBRE DE SINERA
