«El bes confús»
Miquel Santaeulàlia



EL BES CONFÚS
MIQUEL SANTAEULÀLIA

     Tot plegat, el que veiem i el que se'ns amaga, va començar, si és que va començar, d'una manera molt confusa,* sense voler ser, però present en la més primordial de les intimitats. El cercle es manté en l'esfèrica existència, rodant, viatjant entre la mort i la percepció d'una pretesa realitat, si és que la mort no és res més que una forma diferent de vida en un espai determinat. I la nostra percepció, la lògica que pretenem emprar per explicar-nos a nosaltres mateixos, esdevé una joguina a les mans del temps i dels sentits, un mecanisme autòmat que mou els seus engranatges sense entendre res. Viatgem sense esma, enduts per aquest tot plegat, arrossegats per les sensacions més atrevides i més amagades, que no veiem, que es mantenen en aquest amagatall que anomenem confusió. Fem un bes als llavis i recordem l'amor, besem els batecs de la sang que ens bull, i ens preguntem si mai va començar, o senzillament ens estimem abans d'arribar a la mort, que veiem i se'ns amaga.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. LES ROQUES I EL MAR, EL BLAU


«Somnis»
Anna Rispau i Falgàs - Montse Assens



SOMNIS
ANNA RISPAU I FALGÀS - MONTSE ASSENS

Brilla, dins l'únic / coneixement del negre, / l'or del meu somni.*

Els antics anhels
constel·len la pell dels jorns.
Bransoleig de llum.

A tocar d'un somni visc els meus dies esperançats de llibertat.
Clou en aquest deliri, la paraula que emmudeix davant d'uns ulls clucs
i a la pell tan sols traspua aquest silenci devastat de llum.

Abillats de sol
titil·len en el foscant.
Guspireig daurat.

A les palpentes acaricio la pell del bes que es rebel·la en mi
com un paratge a punt de desnuar-se davant la seva descoberta,
com l'or del meu somni.

Fulguren mesells
en el llòbrec abisme.
Bleix d'esperança.

Esdevé cant de lluita aquesta ceguesa a la que he estat sotmesa
dins l'abisme. Emergeix dins meu l'anhel de sobreviure en la foscor,
i als llavis se'm dibuixa contínuament un crit: Llibertat.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «XXVI».
PER AL LLIBRE DE SALMS D'AQUESTS VELLS CECS


«verd pineda centenari»
Juan Ruiz Rey



VERD PINEDA CENTENARI
JUAN RUIZ REY

Vaig patir molt, espiritualment s'entén,
perquè vaig patir per tots dos costats.*


verd pineda centenari
que adorm cicatrius,
ets llum dels meus records
i dormo per les teves ribes,
el camí que recorro
té una font d'argila,
i un pi jeu doblat
que rebrota les seves arrels,
verd pineda centenari
de tu sento soledat,
resisteixo dur camí
que m'aparta de la teva cadira,
verd pineda centenari
el teu vent és llibertat,
que encoratja el vell camí
de sospirs esgotats,
verd pineda centenari
on vaig veure la meva llum brillar,
no vull llàgrimes de penes
les penes neixen del mal.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. Bio-bibliografia de Salvador Espriu,
de Santos Hernández. 3ª Edició bilingüe català/castellà, 1973.
LA PELL DE BRAU / LA PIEL DE TORO


«Petita barca...»
Toni Arencón i Arias




"PETITA BARCA..."
TONI ARENCÓN I ARIAS

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Cançó de la mort a l’alba».
Cançons de la roda del temps. EL CAMINANT I EL MUR


«La diversitat i l'amor»
Liudmila Liutsko



LA DIVERSITAT I L'AMOR
LIUDMILA LIUTSKO

Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.*


Diversos són els animals i diversos els moviments,
i han convingut molts gestos a un sol amor.

Diverses són les flors i diverses són les olors
i han convingut moltes llavors a un sol amor.

Diverses són les terres i diverses són les formes
i han convingut molts espais a un sol amor.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «XXX».
LA PELL DE BRAU


«Anhelada llibertat»
Ferran Planell i Coflent



ANHELADA LLIBERTAT
FERRAN PLANELL I COFLENT

     — Els homes no poden ser, si no són lliures * —ja ho va dir el poeta.

     — Doncs de ser així, en el poema escrit amb els versos de la història, pocs homes haurien pogut ésser...

     — O sí.

     — Pretens ignorar que els humans ens hem caracteritzat sempre per la constant repressió als seus semblants?

     — No pas, doncs seria com negar l’existència dels esclaus. Però fins i tot ells, per sobreviure en l’esclavitud, necessitaven mantenir encesa una espurna de llibertat en el seu interior.

     — Veig que quan parles d’esclaus ho fas en passat...

     — ... tens raó, he equivocat el temps verbal. Encara per a massa gent, no deixa de ser un somni, la llibertat.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «XXXVIII».
LA PELL DE BRAU


«Distància»
M. Pilar Navarro Morte



DISTÀNCIA
M. PILAR NAVARRO MORTE

     Quan et perdis endins del desert de la tarda i t'assedegui el blau de la mar tan llunyana, et sentiràs mirat per la meva mirada. * Serà el meu esguard despullant el teu record en el silenci espès de l'absència per recuperar la nuesa del teu cos i poder resseguir l'amor en els plecs del meu desig. En la distància em fondré amb tu, com la sorra i l'aigua ho fan on trenquen les ones i cremaràs en el foc abrusador dels meus ulls que et dibuixaran com un miratge en el desert de la tarda. Cap pluja no apagarà el nostre incendi ni encalmarà el neguit.

     I aleshores, quan negat al plor, al plany, al crit, vençut i perdut, busquis la serenor en l'horitzó, em descobriràs mar enllà; en aquella cala llunyana on vàrem amagar un trosset d'ànima per no perdre-la tota, i em sentiràs propera, sense deixar-te la mà ni desfer la darrera abraçada.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Parlament d'Esther (fragment)».
PRIMER HISTÒRIA D'ESTHER


«Crepuscle»
Mireia Garcia Crevillén




"CREPUSCLE"
MIREIA GARCIA CREVILLÉN (8 anys)

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Cançó de capvespre».
Cançons de la roda del temps. EL CAMINANT I EL MUR


«Barques en el port»
Arnau Garcia Crevillén




"BARQUES EN EL PORT"
ARNAU GARCIA CREVILLÉN (7 anys)

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «X».
LLIBRE DE SINERA


«El místic gresol del poeta»
Encarna Romero



EL MÍSTIC GRESOL DEL POETA
ENCARNA ROMERO

          Fer versos, o no és res o és una de les més arriscades aventures en què pot endinsar-se l'esperit de l'home. *

     Així com els antics alquimistes preparaven les seves misterioses fórmules en ocultes alcoves, també el poeta treballa, incansablement, en la seva poció màgica: la poesia. La terapèutica poesia expulsa dolors antics quan els vomita en agres versos. Ressuscita desesperançades esperances. Fa que un dia plujós adquireixi bellesa i dolça malenconia: paraigües negres que es creuen, sostres mullats que es renten, calçades relliscoses que brillen. La poesia neix a partir d'una misteriosa fórmula que inclou, entre altres coses: subtil inspiració, sensibilitat a flor de pell, profunda introspecció, fèrtil imaginació i, sobretot, un cor que batega amb l'Univers.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. Resposta a un article de Jordi Maluquer, defensant l'obra poètica del seu amic i poeta Joan Vinyoli.


«El caminar de la consciència»
Mercè Amat i Ballester



EL CAMINAR DE LA CONSCIÈNCIA
MERCÈ AMAT I BALLESTER

                    Quin preu? La vida.
                    Si volies pagar-lo,
                    la salvaries.
*

Una mirada, que camina i no defuig
el seguici de les hores enmig dels clarobscurs,
ens convida a acceptar tothora la juguesca
sense polir-ne les arestes per a no malbaratar-la,
com ho fan els somnis dins la nit
plens de l'alba que contenen els capvespres
en silenci i sense pressa.

Se'ns endú a viure.
Endins la densitat de la terra ens arrossega.
I, nosaltres, que som els caminants
i estem cansats,
i duem inscrita una nostàlgia inquieta
del paradís perdut a la consciència,
anem pressentint quin és l'últim camí
que atorga nom a tot i, a la fi, ens allibera.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Fragment XXXII».
FORMES I PARAULES


«Nostra lluita»
Lídia Escoda Assens



NOSTRA LLUITA
LÍDIA ESCODA ASSENS

Hem rebut en el rostre l'alè del vent nocturn *
que ens encomana força al llarg d'aquesta lluita
que fa tants anys que dura que ja he perdut el compte
dels dies i les nits perdudes vora el foc;
de tots aquells instants on va vèncer la por
d'haver de sucumbir en mans del fosc poder
que amb crits amenaçava de matar nostre somni
d'alliberar la terra de tan punyents cadenes.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «XIII».
LA PELL DE BRAU


«Vetllarem per aquesta dissortada pàtria»
Ricard Cabré Roigé



VETLLAREM PER AQUESTA DISSORTADA PÀTRIA
RICARD CABRÉ ROIGÉ

Vetllarem per aquesta "pobra, bruta, trista, dissortada pàtria" *
que ens avergonyeix i ens estimula per inèdits senders
i declararem la pau als quatre vents, una pau ben guanyada
tot defugint la melangia, el rancor i el desesper.

Ens hem aixoplugat massa temps sota l'ombra
d'arbres altius que ens negaven el sol i l'alè
i hem marcat el pas al ritme de forana tropa
sota lleis injustes que derogaven furs i drets.

Prou sentim l'esgarip que ens puja per les venes
i es clou en un silenci absurd de rames mortes.
Vomitarem el gemec que ens remou les tempres
i el plany alterós d'una persistent derrota.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Assaig de càntic en el temple».
El Minotaure i Teseu. EL CAMINANT I EL MUR


«Talent únic en armes verbals aixecat»
Albert Guiu Bagés



TALENT ÚNIC EN ARMES VERBALS AIXECAT
ALBERT GUIU BAGÉS

Jo et vaig somniar majestat invisible *
sota una lluna plena dels teus versos,
intuint una grandesa digna de l'infinit
als espills en què et mirares els savis ulls.

Ulls viatgers vers l'infinit d'horitzons
traçats amb mà d'artista únic,
i sensibilitat de qui sap viatjar amb mots,
i explicar els fantàstics èxodes de paraules
a qui vulgui llegir una obra immortal.

Majestat de la pàtria de les lletres immortals
de posat seriós i ment de llum de lluna,
llegeixo sota l'almanac dels teus cent anys
que fores carn de conviccions fermes,
i talent únic en armes verbals aixecat
en el nom de la preuada Cultura Catalana.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Arbre».
LES HORES


«Esmorzar amb els àngels»
Carla Andradas Royo



ESMORZAR AMB ELS ÀNGELS
CARLA ANDRADAS ROYO

     Cansat de tants versos que no fan companyia.* Estàvem esmorzant una mica tebis i ressacosos. A penes ens miràvem. Ell, llegia el diari amb un posat molt elegant i, quan no, es dedicava a desestimar els suplements que hi venien amb un menyspreu rotund. Poc eficaç, perquè tots els que deixava anar d'un cop de canell sobre la taula, jo ja els estava recuperant amb delicadesa i curiositat de veure quines eren les tan males columnes que hi havia allà dins. Dos brioixos, un tallat i un cafè amb llet. Això era tota la comanda cap als nostres estómacs. El transcurs era pesat, perquè encara no ens havíem dirigit una paraula. De vegades aixecava la vista i jo la hi intentava agafar al vol, com esperant amb impaciència que s'adonés que jo era allà. Però totes les mirades les dirigia als passejants i algunes, a l'infinit. Cap d'elles vers a mi. Va ser quan de cop, em va clavar una mirada ferotge, com si d'una revelació es tractés i em digué: has sentit aquests? S'han bolcat una muntanya de tòpics.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «De tan senzill, no t'agradarà».
El Minotaure i Teseu. EL CAMINANT I EL MUR


«Prop del cel»
Ainhoa Campoy Garcia-Campmany




"PROP DEL CEL"
AINHOA CAMPOY GARCIA-CAMPMANY (11 anys)

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «El meu poble i jo».
LES CANÇONS D'ARIADNA


«Porta al mar»
Pilar Campmany i Piqué




"PORTA AL MAR"
PILAR CAMPMANY I PIQUÉ

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Perquè un dia torni la cançó a Sinera».
LES HORES



«El color dels somnis»
Marta Villar i Ametller



EL COLOR DELS SOMNIS
MARTA VILLAR I AMETLLER

     El sol ha anat daurant el llarg somni de l'aigua. Lluny, enllà de la mar, se'n va la meva barca. * La tassa em crema entre les mans. Mar i cel, olor que mulla de sal els meus llavis. Dolça olor a cafè sense sucre. Les gavines alçant el vol, el reflex del mar, cases pintades de blau. Aquest és el fons blanc dels meus contes. Camins d'ametllers i blat fins al mar. Fulles seques i torrades. Crits de nens des de la platja. Roques blanques i nues, troncs salats, crancs ballant dins l'aigua. Brisa i ombra. Una fotografia de velocitat lenta.

     Segueixes somniant. Dia i nit recollint la meva olor entre els teus dits. Foscor, el color del cel quan està trist. Una imatge descalça. Camines amb l'aigua entre la cintura. Camines mar endins, on els somnis es fan realitat. Allà on l'aigua és transparent com l'ànima. Abraces el reflex de la lluna des del cor del mar, on la música de les ones hipnotitza. Seguint el cant de les sirenes encantades. Allà on tenir tant a perdre és màgic. Ets feliç, confessa-ho.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Cançó del matí encalmat».
Cançons de la roda del temps. EL CAMINANT I EL MUR


«Els colors de la nostra Pàtria»
Clara Viñas Palou



ELS COLORS DE LA NOSTRA PÀTRIA
CLARA VIÑAS PALOU (13 anys)

Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó. *


La nostra pàtria
coberta de camps daurats,
d'ordi i de blat.

De camps farcits de gallarets
roses, blancs i vermells
abracen Montserrat.

De mar turquesa,
sorra blanca, pins i vinyes
amaneixen la nostra costa.

De neu blanca... cobreix
valls, muntanyes i pobles del Pirineu.

La nostra llengua, el Català,
balla de boca en boca
creant paraules boniques i nostrades.

Aquesta és la nostra pàtria!
No tenim res a envejar,
ni la llengua ni el paisatge,
mai no ens seran robats!

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Perquè un dia torni la cançó a Sinera».
LES HORES


«Vides desastrades»
Mercè Bellfort



VIDES DESASTRADES
MERCÈ BELLFORT

     Una forta manotada a l'esquena em va aturar, quan travessava un carrer *. Feia temps que no m'acostava per aquell barri ple de meuques i, en sentir el cop sec a l'esquena, vaig pensar: "Pep, has begut oli, t'han ben enxampat!"

     Com sempre, anava massa lluny. En Brutus, un amic de la infància, m'havia reconegut. En girar-me també el vaig reconèixer, tot i els quilos que havia afegit al seu cos robust. Feia basarda, però en adreçar-me unes paraules plenes de complicitat em vaig asserenar. Malgrat que tots dos sabíem què buscàvem al barri, vam entendre que un retrobament tan inesperat com aquell mereixia celebrar-ho amb unes copes. Més tard, després d'haver-nos posat al corrent de les nostres desastrades vides, aniríem per feina.

     En tombar el carrer una mà suau a l'esquena em va aturar. Tot seguit em convidà a travessar la porta del plaer. Hi vaig entrar. A hores d'ara, però, encara lluito per trobar la sortida.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Barris baixos».
ARIADNA AL LABERINT GROTESC


«Arran de mar»
Pilar Campmany i Piqué




"ARRAN DE MAR"
PILAR CAMPMANY I PIQUÉ

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Perquè un dia torni la cançó a Sinera».
LES HORES



«Realitats»
Emília Illamola Ganduxé



REALITATS
EMÍLIA ILLAMOLA GANDUXÉ

Tornem pel record dels vells passos *
examinem el perquè et vaig exigir
la veritat aquell dia, pensant
que seria una victòria i que en tindria prou.
Perquè no vaig veure que no era el moment,
in perquè em va semblar que aquell lloc,
on vaig aguantar tant de temps,
era el lloc des d'on podia lluitar.
Després, vaig saber que m'havies enganyat,
que tot allò, no havia servit per a res.
I ara, ja no ho sé, si podria confiar en tu
ni si et podria creure, una altra vegada.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «XLV».
LA PELL DE BRAU


«Armari»
Encarna Romero




"Armari"
ENCARNA ROMERO

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Armari».
LES CANÇONS D’ARIADNA


«Sinera»
Pilar Campmany i Piqué




"SINERA"
PILAR CAMPMANY I PIQUÉ

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «II».
CEMENTIRI DE SINERA


«El padrí Andreu»
Laura Trives Garcia



EL PADRÍ ANDREU
LAURA TRIVES GARCIA

     Suau i molt benigna damunt els amples camps.* Es lleva quan el gall canta. Arregla el bestiar, em desperta i fem el primer mossec. Comencem la jornada. Sempre pendent dels caps de broma, del vol dels ocells; predir els capricis de la natura és difícil. Si el ruc bramava, el temps canviava. Si hi havia bassetes al dematí, la pluja era pel camí...

     Barret de palla, les mans escorxades pels jornals. La pell bruna i aspra, amb quatre tiges esblanqueïdes. Anava ben faixat. Manejar la dalla era dur.

     Era cap de colla. Llaurava recte. Segava i garbellava quan tocava. El sol acabava de colrar les espigues. La terra, que tant estimava, quedava regada de suor i bons pensaments.

     Aquest estiu hem tornat a estar junts. Tot és diferent. La malaltia ha fet estralls. Caminem de bracet. -Au, gira'm. No es recordava de tornar. La meva admiració per aquella gran persona augmenta cada dia. La terra ha quedat ben assaonada. Ara, ha de rumiar per recordar el nom dels néts.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «XLVI».
LA PELL DE BRAU


«Mossèn Subirana»
Ignasi Soler Cabestany



MOSSÈN SUBIRANA
IGNASI SOLER CABESTANY

     Qui fa de guía és el més cec.* Tota la vida, mossèn Subirana, havia cuidat el ramat. Tenia fama d'estimar la terra, les persones i els llibres.
     Ara, eren temps esquerps. Al poble hi havia mala maror. Dels pobles veïns, arribaven rumors d'estralls i malvestats.
     Un soroll el va despertar.
     Una escala interior de cargol anava de la rectoria a la sagristia. Tot i conèixer bé els topalls darrerament, no els recordava amb prou claredat.
     Al darrer graó, veié el petit de ca l'Estruc que portava l'antiquíssim llibre de Salms a la mà. La xera, a la plaça, feia estona que cremava. Tenien ordres de destruir tots els llibres catalans.
     D'una estrebada, li prengué el llibre. El noi caigué i picà de clatell. Semblava mort.
     Fou un tret sec. Mossèn Subirana caigué com un drap. Cremor a l'estómac i gust de sang. Les darreres paraules foren recordades molt de temps: qui fa de guia és el més cec. La plaça porta el seu nom. Sortosament els temps canviaren. Ara, qui guia, no és cec.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «I».
PER AL LLIBRE DE SALMS D'AQUESTS VELLS CECS


«Sempre junts»
Núria Niubó i Cabau



SEMPRE JUNTS
NÚRIA NIUBÓ I CABAU

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra. *


     Trepitjo descalça la terra dels meus avis en una silent tarda d'estiu.
     La nostàlgia m'ha dut fins aquí.

     En el seu petit món els avis vivien feliços; sentien seus el cel i la terra que abastaven amb la mirada. Era un maridatge sublim.
     Regaven els solcs amb suors i esforç, treballaven la terra amb deler per assaborir, agraïts, els seus generosos fruits. Eren afortunats.

     A recer de l'ombrívol salze del camí, cada dia, al caure de la tarda, l'àvia seia pacient esperant veure arribar el cos corbat de l'avi, amb l'aixada a l'espatlla.
     Però, una tarda es va fer nit, i la nit albada.
     L'avi, amb expressió serena, ajaçat sota el vell ametller que sempre li aixoplugà el descans, dormia el darrer son. La terra, la seva terra, l'acollia plàcidament.
     Amb la mirada perduda, presa d'una tristesa absoluta, poc temps després, l'àvia es reunia per sempre amb l'avi.

     En el comiat del crepuscle vespertí, sento frisança mirant aquesta terra, ara erma i tosca. No goso trencar el greu i profund silenci.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «XXIV».
LLIBRE DE SINERA


«Mirall trencat del nostre ideal»
Joaquim Benet i Porcell



MIRALL TRENCAT DEL NOSTRE IDEAL
JOAQUIM BENET I PORCELL

Penseu que el mirall de la veritat s'esmicolà a l'origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum. *


     El mirall que havia de reflectir una societat formada per homes i dones veritables. És l'ésser humà veritable, la família veritable i la societat o món veritable que han de venir.

     L'ideal diví per la humanitat es va trencar, l'ideal de les tres grans benediccions atorgades als primers pares de la huma-nitat, que ja no podrien arribar a ser els veritables pares dels seus fills ni de tots nosaltres. En un instant allò que havia de ser l'inici d'un paradís terrenal, va esdevenir una família que iniciava l'infern a la terra i al més enllà. Altrament, com podria ser aquest món nostre la creació del Déu omnipotent d'amor i bondat?

     Malgrat tot, la reconstrucció del mirall de la veritat no es fa "democràticament". L'espurna de llum que cadascú posseeix ha de servir-li de guia per trobar, en plena nit, el camí que mena al fanal més resplendent.

o0O0o

*(Cita): Salvador Espriu. PRIMERA HISTÒRIA D'ESTHER.


«Dies i sols perduts»
Josep Casals i Arbós



DIES I SOLS PERDUTS
JOSEP CASALS I ARBÓS

...No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre. (1)


     En aquest punt ha tancat el llibre, s'ha tret les ulleres i ha mirat lluny a través de la finestra. Surt el sol. Els arbres vinclen a mercè d'aquell vent gèlid que ha sentit en la cara a primera hora, quan ha sortit amb els gossos. Fa poc que ha avivat el foc de la llar i ara ja en percep l'escalfor que reconforta. L'oreig s'ha endut les cabòries de la nit, ha deixat un lloc buit. Seria un bon moment per tractar d'escriure el que sent quant sent amb ella, això el té capficat perquè mai no troba les paraules capaces. També podria mirar d'avançar en la recerca de l'equació universal, la seqüència de fórmules que ha de conduir a la solució final a partir de qualsevol plantejament inicial. Finalment, però, decideix tornar a obrir el llibre per una pàgina qualsevol i llegir-ne un fragment a l'atzar:

...Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts...(2)


o0O0o

(1) (Cita): Salvador Espriu. «II».
CEMENTIRI DE SINERA
(2) (Cita): Salvador Espriu. «IV».
CEMENTIRI DE SINERA