EL BES CONFÚS
MIQUEL SANTAEULÀLIA
Tot plegat, el que veiem i el que se'ns amaga, va començar, si és que va començar, d'una manera molt confusa,* sense voler ser, però present en la més primordial de les intimitats. El cercle es manté en l'esfèrica existència, rodant, viatjant entre la mort i la percepció d'una pretesa realitat, si és que la mort no és res més que una forma diferent de vida en un espai determinat. I la nostra percepció, la lògica que pretenem emprar per explicar-nos a nosaltres mateixos, esdevé una joguina a les mans del temps i dels sentits, un mecanisme autòmat que mou els seus engranatges sense entendre res. Viatgem sense esma, enduts per aquest tot plegat, arrossegats per les sensacions més atrevides i més amagades, que no veiem, que es mantenen en aquest amagatall que anomenem confusió. Fem un bes als llavis i recordem l'amor, besem els batecs de la sang que ens bull, i ens preguntem si mai va començar, o senzillament ens estimem abans d'arribar a la mort, que veiem i se'ns amaga.
o0O0o
* (Cita): Salvador Espriu. LES ROQUES I EL MAR, EL BLAU
Brillant
ResponElimina