EL RIU
CINTA PONS DOMINGO
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret”...*
Vam arribar a la vora de l'aigua, panteixant després de la corredissa a través del bosc. Em vaig mirar el braç esgarrinxat, la sang rajava brillant i calenta, però jo no notava dolor. El riu baixava brau i amenaçador. Les roques negres formaven una gola que amplificava el seu rugit lúgubre. El Jan mirava fixament el remolí als nostres peus. Jo mirava al Jan. Rere nostre les veus s'anaven apropant incansables: "Jan...! Jordi!..." Ens vam donar la mà i sense mirar-nos vam murmurar tots dos alhora: "Ens mantindrem fidels..."
o0O0o
* (Cita): Salvador Espriu. «Assaig de càntic en el temple».
El Minotaure i Teseu. EL CAMINANT I EL MUR
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada